Música i llibres / Music and Books

3. Culpa

Feia dies que només callava, escoltava i obeïa. De fet com la majoria de les persones, seguia consignes com en l’exèrcit. Ell no volia anar- hi però li havia promès a la seva esposa que quan hi hagués bones notícies hi aniria. Així ho va fer, com si fos un estrany amb la cara mig tapada i abrigat, va anar-hi. Va d’entrar. Feia poc que estava allà mateix. Quasi en un any, tot havia començat i alhora, tot havia acabat.

N’hi ha molts que dubten que la rutina sigui una proba d’amor, fins i tot la repudien, perquè avui la passió sembla ser l’argument més important que dona sentit al saber viure. Tot són imatges. Llargs viatges publicats. Plats sofisticats on els colors sobresurten als sabors. Els cotxes que servien per moure’ns, ara produeixen sensacions, i així un munt d’exemples. Al Pau i a l’Esperança no els hi havien d’explicar res de com la passió els havia fet una i mil nits pecar gustosament. Però de rentar els plats plegats, d’agafar-se la mà dins el llit o de fer un cafè junts pel matí, ningú en parlava. Se suposava que això ho tenia tothom. Però ells sabien que no era així. En Pau no s’hi imaginava que després de tant de temps ara ja no ho tindria. I el pitjor, no hi podia fer res. Deu ser que a les autèntiques històries d’amor perquè siguin més boniques, ha de faltar uns dels dos. Doncs aquesta n’era una, perquè ja només quedava ell. Ple de ràbia estava allà però l’Esperança no li contestava. Ell, que era un home que treballava i respectava la terra, que coneixia al detall com el temps i la paciència són la base del cicle vital de la natura, que amb l’esforç se’n sortia de tot. Doncs aquesta vegada, malauradament, tot havia estat massa ràpid. Potser imprudent, millor dit, inconscient. No ho voldria creure, però tot s’havia acabat.

Ni que fos un dels llocs més silenciosos del món, encara escoltava els balls de festa major que sempre ballaven a l’envelat. Li ressonava el so de la tenora que els hi enllaçava les mans, i notava el fort repic de campanes quan els cridaven a la missa del gall un any més. Quina pena no poder tornar-ho a viure , es repetia a si mateix.

— Per fi et puc portar bones notícies, Esperança —li va dir—.Ha vingut d’un pèl, per uns mesos, i no series aquí —li començava a explicar plorant. Els números i les lletres es barrejaven perquè les llàgrimes li entelaven els ulls. Abaixant el cap com si estigués avergonyit de parlar-li.

Avui només et tinc a tu, aquí el davant , tothom té massa feina per venir. Estic convençut que si sàpigues fer els teus canalons de Nadal vindrien més sovint a dir-te hola.- continuava parlant amb ella.

Si no hagués fet el dinar de Santa Llúcia amb tots pel nostre aniversari, de ben segur, l’any vinent podríem fer les noces d’or com somiaven.- es queixava tocant la pedra amb la mà.

Ja ha arribat la vacuna per tots els ancians, estimada! – va cridar una mica als quatre vents. Però el crit quedava esmorteït per la mascareta i la làpida de l’Esperança davant seu. Era una llosa de pedra grisa però amb les lletres grogues, sense flors i el seu llibre preferit als seus peus.

Pots pensar que hem fet tard. Però no és cert. Molts han fet el que calia, i d’altres no. Un dels que no, sóc jo, i ja no hi puc fer res. Tan sols demanar-te perdó. Si us plau amor, perdona’m per no haver-te fet cas, no escoltar- te i no esperar un any més per celebrar amb la família el que la il·lusió m’havia encegat.-li va demanar.

El Covid t’ha matat, ho sé, però jo l’he ajudat. Espero que no per això m’hagis deixat d’estimar, perquè si per mi fos, canviaria la meva ànima per la teva i esborraria tots els petons d’aquell dinar per tornar-te als llocs a on tu tan sabies estar: entre les bones persones. Es per elles que avui miro endavant.- va acabar dient-li agenollat com si fos davant l’altar.

Si vols escoltar la composició sencera pel relat, entra a Spotify Thingyard