Música i llibres / Music and Books

6. Un mur

Les tres noies, amb la pandèmia passaven un munt d’hores mirant per la finestra. Els seus pisos estaven just davant del mur folrat de ciment on les clapes dels maons de bòbiles abandonades sortien plorosos i arrugats, reclamant escapar-se. Un formigó alçat s’allargava per tot el carrer a l’esquerra del carril per on hi circulaven els busos cap el polígon. Les noies es miraven el mur amb actitud de lluita pacífica, com el 68, però deurien ser del 2000 i escaig. Estaven enfront, dalt de la petita cera que es fonia sovint amb l’asfalt de la carretera, com graons per enlairar-se, els operaris que passaven se les miraven de refiló, tenien pressa i les esquivaven, els baixaven i pujaven com les tecles d’un piano desafinat. La paret no tenia res d’especial, olorava a soledat i a gats, amb una riota de vorera. Una d’aquelles tantes parets brutes que hi ha a les ciutats i ningú se les mira, de fet si hagués tingut una alçada superior, tres persones posem al cas, no una, semblaria una frontera entre els que busquen perquè no tenen i els que tenen i no ho volen perdre. Depenen a quina banda n’hi ha més, arriba la revolució, i en els pitjors del casos com ara; la repressió. Línies que separen, hi estem tan acostumats, que ja són invisibles. Ningú les escolta. La Natza, la Lluïssa i la Teresa, estaven decidides a treure-li l’anonimat. Elles que eren al cantó dels que busquen, van començar a pintar un forat gros damunt del ciment i els maons perquè si veiés el polígon de l’altre costat: dins hi van dibuixar un cel blau damunt de fabriques de colors amb arbres al voltant i treballadors somrients amb nens jugant al parc. La Natza que coneixia perfectament el que podia ser una línia de tall abrupte, però ella en comptes de les pedres velles sense vorera havia tingut el mar, hi va voler pintar uns metres més enllà, una barca amb el nom de futur i uns nuvis al damunt mirant una ona d’escuma blanca feta de guix. La Teresa era la més romàntica de les tres. La seva finestra vivia en el poble vertical més alt de tots, el que sempre feia ombra a un bon tros del mur on ella precisament moltes nits es feia petons en Jawara, el primer noi que li ha robat el cor. En Jawara, era un raper, músic i escriptor de façanes molt conegut al barri. Es va enamorar d’ell a primera vista quan estava a la finestra de casa dels pares mirant pensarosa, la primera fabrica del davant, ell hi sortia, i entre les cent finestres per sobre del mur va aixecar el cap i la va veure. Va veure com somreia tot i la mascareta, i llavors va agafar un spray i al terra del mateix carrer i va escriure: “Mai aixeco el cap i avui entre tantes finestres i el Sol ho he fet per atzar, i per un instant t’he vist. I si fos veritat? ”. La Teresa va voler pintar en aquest lloc de la muralla que encerclava el polígon a dos nois besant-se i abraçats. En un dels braços hi va fer dibuixar un tatoo on hi posava llibertat i en l’altre més petit: tot anirà bé.
Després de dibuixar les tres els seus motius van escriure lletres escampades per tota la tanca. Després, van anar a manifestar-se al centre per l’empresonament del raper, i des de llavors, aquesta paret és un bastió on el barri s’hi recorda el que és la llibertat.

Si vols escoltar la composició sencera pel relat, entra a Spotify Thingyard