Música i llibres / Music and Books

7. Canvi

Sona cada matí la mateixa cerimònia pesada i rutinària de sempre, no canvia res, sembla que fos ahir, abans d’ahir o fa un any. Pego el despertador amb un cop sec per fer-lo callar, no sóc conscient que la meva violència la programo jo mateix al dia abans posant-li l’hora de llevar-me. El pobre rellotge només és sumís a les meves ordres racionals per estroncar els meus somnis i dur-me a la crua realitat de que fa massa temps que treballo amb una feina que no em fa feliç. Quan poso els peus a terra, el cap vol tornar al coixí, i encara que tinc les dues mans clavades al matalàs puc girar el tors, i la veig a ella. No hi ha dia que falli!

Bon dia carinyo! – sempre m’ho diu amb els ulls tancats. Però pel seu somriure plàcid diria que m’està mirant. Aquets ulls color mar i la remor dels dos fills preparant la motxilla de l’institut em fan aixecar del llit.

Hi ha clients que tenen educació i perden un minut per dir-me: passa més endavant. D’altres fan un joc de pistes amb el seu correu electrònic perquè no arribis mai a destí. N’hi ha de superbs que tot ho saben i que tu, tot i treballar més de 30 anys en el sector, no ets prou professional. Després tenim el mal educat que no es digna a contestar perquè per ells ser comercial és de segon rang. Però els pitjors són els que jo anomeno els AA (Aparadors Amorals). Exemples com caps de compra feministes que li fan dir a la secretària que no té temps per atendre’m mentre li porta un cafè, o els empresaris que elaboren productes ecològics però volen el preu més agressiu del mercat encara que embruti una mica i la gent no ho sap, o els responsables del magatzem que t’amenacen sempre amb si vols vendre’m porta- m’ho ràpid doncs se m’acaba, i quan arribes sempre et descarrega un jove mal pagat fora d’hores perquè ell ja ha plegat. N’hi ha de tots colors mentre els repasso cada dia quan m’afaito. Per l’esmorzar deixo els que em compren. Son bona gent, però alguns ja no et poden pagar perquè el cicló Amazon els ha deixat mig estabornits i d’altres, a punt de jubilar-se, et demanen una caixeta per fer país amb la botiga buida i al davant un basar a petar per la promoció de l’any.

Però un cop esmorzat allà vaig, ho he d’intentar. Guanyar-se les garrofes mai ha estat fàcil diuen, però si abans no et volien quasi rebre, ara, amb la pandèmia em veig com l’època cristiana i els leprosos. Temorós, no sé com dir-ho als meus. No els hi vull fallar.

Però em sento abatut, com un venedor d’enciclopèdies als treballadors de Google. Però aquesta tarda ha passat. Acabant la ruta tres, com cada dimarts, he entrat per agafar el pa del Forn:

-Bon dia Teresa!
-Bon dia Joan! com sempre?
-Sí
-Saps que l’Antonio i jo l’estiu ja ens jubilem.
-Ostres no ho sabia i on comprarem el pa del barri ara?
-No ho sé noi, però ningú vol aprendre l’ofici. Llavors sense rumiar-ho dos segons. Embalsamat per les olors dolces.
-Si m’ensenyeu a fer pa i una mica de paciència, jo, de bon grat, us pagaria un petit traspàs.
Amb la barra sota al braç ja em tens dient-li a la meva dona i als fills, si em doneu un sí, deixaré de ser comercial per d’aquí 6 mesos fer pa en el nostre obrador familiar. Els fills m’han dit endavant, i ella ha tancat els ulls com cada matí però aquesta vegada el seu somriure se li ha fos per fer-me un petó. Un cop fet, ha cridat: i es clar que sí! Jo, tants anys amb por i ells ja ho sabien el que havia de passar. Demà seria el primer dia que faré pa.

Si vols escoltar la composició sencera pel relat, entra a Spotify Thingyard