Música i llibres / Music and Books

8. Presència

Té la cara rodona, de pell blanqueta i no perquè eviti el Sol, sinó simplement perquè sempre serà així. Si la veieu només destaquen tres colors: el vermellós tendre de les seves galtes, el granat carnós dels llavis i el negre profund perfilat de marró dels seu ulls. La resta es quasi transparent . Potser per això no li escau cap edat. El seu nom? podria ser qualsevol i únic a la vegada.

Ell, en Joan, l’ha vista dues vegades, tot i ser quasi transparent l’havia de mirar perquè t’engoleix, enfosqueix tot el que envolta, i notes que el seu alè es va sincronitzant amb el teu. T’atrau amb una força inusual, com les sirenes que expliquen els pescadors. Un moment o altre, durant el dia, no saps per quina sorprenent raó, et ve la seva imatge al cap. Potser pel desig o per saber qui és o per omplir un forat que tots tenim. La primera vegada que la va veure va ser assegut al passadís esperant la mare quan visitava a l’àvia. Va ser poca estona, però la suficient per no oblidar-la mai. I avui, de nou i sobtadament, mentre mirava pel vidre a la seva mare, l’ha tornat a veure. Allà, atractiva i seductora, d’una pell sedosa que t’invita a tocar-la, però l’enigmàtica i desconeguda, no la mirava a ell. Malauradament pels seus desitjos, les seves mirades no s’entrecreuaven, i molt menys les paraules, al contrari, la seva presència imposava un silenci de calma i llum. La mare d’en Joan, la Teresa, va demanar-li que entrés. I ell va entrar sense cap mena de dubte, no acostumava a portar-li la contraria. La Teresa era una dona enèrgica i decidida d’aquelles que s’havia feta a si mateixa i no per això deixava de mostrar afecte pels altres. Al revés, la seva gran virtut era regalar bondat. Potser per aquest fet i que el Joan era extremadament tossut com ella, ell havia acabat sent metge. Gràcies a que exercia la medicina ara hi podia entrar, perquè si hagués sigut només fill no hagués pogut, ni tampoc parlar amb ella, i de pas,,, conèixer aquella bonica noia de pell blanquinosa i radiant que tenia al costat. La Teresa la tenia pàl·lida, de massa dies tancada, i li costava parlar. Tenia un fil de veu insuflat per les gomes d’oxigen.

• –  Hola mare, no parlis gaire que et cansaràs – li digué el Joan agafant-li la mà esquerra on tenia un pulsòmetre endollat
• –  A més avui tens una visita que no conec i em resulta familiar.- va seguir, mirant per primera vegada els ulls de la noia que no tenia nom.

La Teresa xiuxiuejant i no més, va aixecar la vista i li respongué:

– Fill me’n vaig, ja no tinc forces, i et volia dir que estic tranquil·la i satisfeta. Que t’estimo, i que facis del bé una forma de viure. Dona records a tots i fes arribar el meu missatge. A ella, la coneixes, la seva presència sempre és bona, no temis. És el nostre àngel de la guarda.


Llavors la noia li agafa la mà dreta de la Teresa i amb un somriure li va fer un petó al front. La pell pàl·lida de la mare es va emblanquir amb la mateixa llum que la noia. El Joan somrigué mentre li relliscava una única llàgrima. Ell tenia sort, li havia pogut dir adéu.

Si vols escoltar la composició sencera pel relat, entra a Spotify Thingyard