Música i llibres / Music and Books

La papallona ens mira.

Ella vola amb vent calent, pluja picada,
esquivant gira-sols capgirats entre ells, turons de pedra seca,
i colors de cotxes esmorteïts enganxats a l’asfalt.
Fruiters enrabiats amb el cel en mig d’una sèquia camuflada
que sempre fa tard. Allà, planeja amb ales curtes, ales per arribar al seu enyorat llac, ara irregular i amb menys pes.
Riera, germana del riu, i avall…

Després cap a la mar en calma i plena de sal,
hola meduses i gavines, adeu balenes i petxines…
Amb un vol ras traspassa un desert que té set, gelós del pic més alt perquè allà hi ha el glaç i miralls esquerdats on veus mil cares
que l’han coronat. Ell, pobret, no sap pas, que la muntanya està igual. La papallona no té on parar perquè estima el silenci i l’anonimat. Damunt de camps l’herba artificial, no pot, està plena de forats.
En les teulades fosques, els coloms la molesten i no la deixen en pau, Ni sota el ponts, hi ha rates que s’abraonen amb els porcs senglars, els ocells li barren el pas en tot el cablejat, està cansada de tan volar.

Troba una petita sortida pels baixants d’un munt de canaleres, Així baixa en circular, a les palpentes com un tobogan i per fi surt en un parc ple d’infants i descansa,
descansa damunt del nas d’un nen que ni se n’adona perquè juga amb el telèfon de la mare, i la papallona es pregunta:
Perquè seguim si sabem que no està bé?
Perquè ho fem si coneixem el final? Perquè no mirem al voltant si existeix? Doncs la resposta és ben senzilla, ningú es creu que som eterns.
tothom viu com si estigués de pas, cap de nosaltres veu el que hi ha
darrera o el davant del camí
doncs una vida és massa curta al nostre entendre per no fer el que volem.
És bella però massa minsa…

Ells no han entès que jo hi soc, que sempre he ballat amb ells, com l’os i el dofí, el cargol i el bou, cadascú amb el seu vals.

Que els seus fills i rebesavis ballen i ballaran amb mi. Que per no morir mai només hi ha un compàs en el vol del tic tac de viure
i és la bondat d’entendre
que els cors bateguen plegats en un sol pas.

El nen somriu i li diu a la mare: Mama mira que tinc al nas.

Jo, des de la finestra, aixeco la copa,
i per l’any vinent us desitjo molts moments per qui somriure.

Si vols escoltar la composició sencera per la poesia sostenible, millor entrar a Spotify Thingyard