Música i llibres / Music and Books

10. Cançons

El silenci se’m dona millor que les paraules. M’agrada escoltar mentre el meu cap construeix històries i vincles entre les persones que ni ells s’imaginen. Conec els murmuris i les cares de la gent que em fan culpable amb l’etiqueta de reservat o rar. El pare s’excusa dient que la pandèmia ha fet estralls, però es menteix, no hi hagut cap causa tràgica del passat, ni tampoc és per la present pandèmia que acabem de passar. El virus i l’abús de les tecnologies, tan sols han accelerat que les persones parlin menys encara. Però jo, abans, ja era així, observador i d’aparença freda. Amb sinceritat, a mi m’importa ben poc el que pensin i menys aquets dies. El trobo a faltar tant. Ell era l’únic que em treia dels meus pensaments i em feia explicar el que sento per dins. Una virtut que després de la seva mort ningú més té.

Porto tres dies que estic intrigat. Els dies que fa que em va arribar un paquet d’Amazon a les 12 de nit amb una nota escrita a màquina:

“Sé que m’estimés, però si no ho fas saber a les persones és del tot impossible gaudir-ne, i tot el que tens marxarà sense deixar empremta, busca un manera perquè tens 10 dies per evitar que tot plegat sigui massa tard”.
Al principi vaig fer mofa* de la situació. Una brometa d’algun col·lega que he deixat penjat. Però la veritat és que des d’avui començo a sentir-me estrany i un pèl atemorit. Tothom em troba despistat i absent, però són els nervis. M’estan passant petites coses que semblen avisos. L’home, que dorm al caixer, el que veig cada matí sense dirigir-li la mirada ni mú, s’ha girat de sobte mirant-me els ulls per dir en senzillesa: “avui estic despert, i tu?”. La meva germana, que mai té temps per mi, m’ha preguntat si necessito ajuda i amb to apocalíptic ha afegit: “perquè després serà massa tard”. L’àvia, per deu euros, em diu que li netegi les fulles del terrat perquè sap que s’acosten dies de tempestes fortes. Com ho pot saber? Si jo sóc com l’home del temps a casa i només hi ha Sol pels pròxims dies. Fins i tot la meva playlist, que escolto quan marxo cap a l’institut, s’ha aturat de sobte quan m’he topat de cara amb la senyora gran que venia de buscar el pa, m’ha somrigut, i amb l’olor de pa acabat de fer, he notat que alguna cosa passava. Són senyals? D’on pot venir la nota? De la noia que m’agrada, no ho crec, mai li he dit pas el que sento quan la veig. Si fos algun amic dels que fa dies que tinc aparcat, no s’hagués gastat calés amb Amazon. La profe de música! És molt bona, m’encanta com ho fa, però com que sempre hi vaig amb cara de pomes agres i rondinant, podria ser? Ella sempre diu que la meva música li suggereix la bondat, és com una corrent d’aigua de sota terra que només ha de trobar una sortida per ser un riu de vida. I si és aquell home que passeja el gos cada dia quan arribo el vespre d’anglès? Sempre em diu de manera educada, bona nit, i jo no li responc res. Tot plegat deu tenir un sentit. Què passarà quan acabi el termini? I si és un conjur? No soc supersticiós, però ara em ve el cap el conte de Nadal que el pare sempre m’explicava amb molta paciència, entre molts altres contes que s’inventava, a l’hora d’anar a dormir. Però aquest i el seu personatge de Mister Scrooge els tenia gravats, i no sé perquè el recordava amb esgarrifança. I si és un avís seriós? He de posar-hi remei, he de saber qui ha escrit la nota i què volen dir les seves paraules. Sí, en part, haig d’admetre que mai dic res bonic als altres. Per mi anar emmascarat ha sigut una ajuda per dir menys. Penso que no cal. Potser tampoc sé com fer-ho. Estic nerviós, millor que vagi a dormir i demà ja hi pensaré:

—Bona nit, vaig a dormir, que estic cansat. Fins demà —els hi dic sortint de la meva habitació.

—Bona nit, fill, que descansis —escolto que em diu el pare.

Fa un munt de temps que no els hi deia bona nit. No sempre cal dir les coses de manera directa. El pare, sense gaires paraules, sé que m’estima de moltes maneres. Aquesta col·lecció de dracs que tinc escampada per l’habitació n’és testimoni, me’n regala un sempre que fa un viatge.

Les paraules del text m’estan trasbalsant. Necessito més que mai la meva medicina. La música. Si tingués el nou model de micròfon que ha sortit podria gravar bones cançons per desconnectar, relaxar-me i explicar coses que amb els mots no sé fer. I és clar! La música. Si és el millor que tinc. Amb ella em defensaré, encara que sigui amb el micròfon petit i ridícul. Composaré 10 cançons per dir el que sento. Una per cada de dia del termini que la nota m’ha imposat.

Ja arribat. Avui és el dia. M’he despertat expectant i preocupat pel que pugui passar. Miro el mòbil de seguida per si hi ha missatges. Res. Reviso tota l’habitació, però tot sembla en ordre. Com sempre. Cap mala astrugància. Tinc les 10 cançons fetes, ahir a la nit, just tocar les dotze, quan acabava el plaç, les vaig penjar a la plataforma. Vaig enviar una invitació a tots i totes les persones qui estimo, convidant-les a escoltar les meves cançons. N’estic content de com han quedat, ni tenia gaire temps i pocs estris, però el missatge és prou entenedor. Però a la que surto de l’habitació, sembla que tota aquesta feina no ha servit de res. A terra, davant la porta, un nou sobre amb el mateix segell com que el vaig rebre. L’obro. hi ha una nova nota que hi diu:

“Estàs sol i tu saps la raó”.
El cor se m’ha glaçat. Què està passant?
 —Hi ha algú? Eiii, si us plau, contesteu! On sou?


Corro cap la cuina. Damunt la taula trobo una caixa embolicada. No hi ha ningú, cap soroll, un silenci i prou. Només una altra nota. Ja coneixia la seva tipografia:

“Sé que m’estimes però si no ho fas saber a les persones és del tot impossible gaudir-ne, i tot el que tens marxarà sense deixar empremta. Busca un camí, perquè tens 10 dies per evitar que tot sigui massa tard”

Però aquesta vegada hi afegia: “Obre la caixa”. Comença a sonar una cançó que conec. Un pèl espantat obro la caixa. Dins hi veig el micròfon que volia i al meu darrere escolto:


- Felicitats!!! Feliç aniversari!

Tota la família, que no sé d’on ha sortit, fent-me petons i abraçades. Mare meva! M’havia oblidat.

- És el meu aniversari, pare !

– Sí noi, i només escoltar la teva cançó del dia 1 he sabut que has entès la nota .Gràcies i felicitats. Sobretot avui, són especials perquè com saps just fa uns mesos que una persona que t’estimes i ell t’estima molt, el Covid se’l va endur. El meu pare, el teu avi. Ell ens va demanar pel teu pròxim aniversari et donéssim un regal que desitgessis i que et féssim una bona festa. Llegeix la nota que va escriure per tu:

“Saps el que sento per tu. No deixis de fer allò que t’agrada, amb emoció. Però les emocions si no les comparteixes estan orfes. Qui t’estima i et troba a faltar. L’avi”.


Abraço al pare i li dic a cau d’orella:

– La cançó que tinc al cap per fer ara és per ell. El seu títol: “Tu dorms per sempre però jo agafo el teu somni despert”

Si vols escoltar la composició sencera pel relat, entra a Spotify Thingyard